Maria Bragós Duch

MARTA RENYER és pallassa, actriu, pedagoga teatral i directora. Com a pallassa ha estrenat obres com “El Gran Cabaret d’Elvira”, en solitari, o “Circ Bingo & Olivia”, amb la Companyia Toc Toc Théâtre. Des del 2015 treballa com a pallassa d’hospital amb Pallapupas, i al novembre de 2016 va realitzar la seva primera expedició als camps de refugiats de Jordània amb Pallassos Sense Fronteres. A més, ha impartit cursos de teatre gestual i de clown.

Actiu i directora d’espectacles clown, Pallapupas, Pallassos Sense Fronteres… Quants pallassos a la teva vida!

Sí, la veritat és que jo crec que des que vaig descobrir el món del pallasso ha sigut com un no parar de voler descobrir més i més , com anar estirant d’un fil. I aquest fil m’ha obert moltes portes, tant cap a dins com cap a enfora: de conèixer-me més a mi mateixa, d’acceptar-me, de poder jugar amb els defectes… i cap a enfora és una nova manera de veure el món i comunicar-te amb les persones. A través del pallasso pots dir i fer el que vulguis, perquè el missatge és molt diferent, és un altre codi, i per tant et permet fer coses que amb el llenguatge quotidià no podries dur a terme.

Amb la teva feina es pot dir que has vist totes les cares dels pallassos, des del seu caire més divertit a la seva vessant més solidària. Què tenen en comú els projectes dels quals formes part?

Primer de tot hi ha una cosa que uneix: un pallasso o una pallassa sempre té una visió còmica dels fets, capgira la realitat. I jo crec que això es comparteix independentment del públic pel qual estiguis actuant.

I quines dissemblances hi ha a l’hora de treballar amb les diferents cares dels pallassos?

El que canvia és la situació del públic. Els espectacles que faig per a sala o per a teatre van dirigits a un públic que, d’entrada, ha de pagar per anar a veure l’espectacle. La intenció del públic que ve és riure, i espera una qualitat i un divertiment des d’una posició molt còmoda, ja que ve a passar una estona agradable del seu cap de setmana. En canvi, el pallasso solidari té com a part bàsica i diferent que actua per a persones que no estan en una situació còmoda. Amb Pallassos Sense Fronteres, als camps de refugiats de Jordània on hi havia població siriana, vam actuar per a persones que viuen una realitat que és molt desfavorida perquè han viscut conflictes bèl·lics. Per tant, són persones que estan en un moment de vulnerabilitat màxima, i que no han decidit viure aquesta situació ni veure un espectacle. I a l’hospital igual: estàs malalt, t’estàs medicant… pot ser que passis una estada llarga o curta, però tu no has decidit anar a l’hospital.

La part solidària del pallasso, per a mi és el que dóna sentit a l’ofici, perquè el pallasso solidari treballa amb població en una situació molt vulnerable i en què ningú desitjaria trobar-se. Crec que aquí la tasca del pallasso és donar espai a la vida, obrir la porta de l’esperança, encara que sigui un moment, i permetre al públic riure i somiar.

Com a Pallapupas ets la Dra. Clavícula. Qui és aquest personatge per als infants que estan ingressats a l’Hospital Sant Joan de Déu?

La Dra. Clavícula és una pallassa que sempre intenta fer les coses molt bé, però gairebé tot li surt malament. És molt animada, però també és bastant “torpe” perquè se li escapen les coses de control. I als infants, quan veuen la Dra. Clavícula o la resta de Pallapupas, se’ls desperten les ganes d’estar amb ells, de dir-los “això no ho fas bé”, “t’estàs equivocant”… reaccions típiques dels nens. I al mateix temps els Pallapupas tenim molta cura, hi ha molta escolta de quina és la situació quan entrem a una habitació. Les jornades que fem són de quatre hores, però acabem cansadíssims perquè el nivell d’atenció és molt alt.

Compteu amb ajuda i consells dels professionals mèdics?

Sempre tenim una transmissió amb l’equip sanitari, que té un paper fonamental amb els pallassos perquè són la clau que ens obra la porta. De fet moltes vegades entrem de la mà de les infermeres. Quan arribem, l’equip sanitari ens facilita la informació de com està l’infant a nivell mèdic, personal i psicològic, o com estan els pares. Ens donen una sèrie d’informació que ens permet fer-nos una idea del que trobarem quan entrem, i això ens treu molta feina.

I els pares i mares?

Els pares i mares són genials, ens ajuden moltíssim quan el nen té vergonya o por. Els pares i mares són clau, moltes vegades són els que ens donen el joc i la informació, la pista sobre què agrada o no agrada al nen. I jo crec que ells ho necessiten també, perquè els pares i les mares assumeixen moltíssima responsabilitat quan el seu fill o filla és a l’hospital. Per ells és un moment de distracció, perquè saben que durant el tractament o l’estada a l’hospital hi haurà un moment de llum i d’aire en què passaran els Pallapupas. Després de la nostra intervenció l’espai ha canviat, ja que el que abans era un tub de paper ara és una pancarta o una banderola, i això regenera.

Amb Pallapupas també has treballat amb persones grans?

Sí, i és molt diferent. Per exemple, a pediatria es treballa amb el nas de pallasso i amb la gent gran, no. Allò que té d’especial i diferent la gent gran és que ha viscut una vida, i per tant té un recorregut històric i vital que no podem obviar. El tipus de relació és diferent, sempre és en clau de pallasso però ha de ser molt més propera. I es fa un altre tipus de treball que és més subtil i molt més personalitzat, perquè la gent gran té un altre ritme. El que és molt agraït amb la gent gran és que, com que es troben en un estat bastant avançat de malaltia o d’envelliment, el feedback costa d’arribar, però quan arriba el retorn és molt gran.

Com a professionals, els pallassos de Pallapupas no sou voluntaris. Explica’ns la importància que té això.

Jo crec que és molt important aquesta diferència perquè per començar, ser pallasso és un ofici. Pot ser un hobby, però si t’hi vols dedicar requereix uns estudis i una formació com a actor i com a pallasso que comporta molt de temps. Pallapupas aposta perquè els pallassos siguem professionals perquè dóna una coherència artística molt forta. Un pallasso d’hospital de Pallapupas té nocions d’improvisació molt grans, i com a actor i pallasso has de tenir molts recursos i tècnica. I concretament a l’hospital, també es necessita dominar l’espai i el context, hem de saber modular molt bé la veu i l’impacte que genera la nostra proposta. Per tant, hi ha una part d’actor que és forta i que es necessita per ser pallasso d’hospital amb Pallapupas.

Durant aquest mes de març faràs dues representacions de l’espectacle “Bernadette”. En què consisteix aquest projecte teatral?

“Bernadette” és un número que està començant, fa aproximadament un any que hi estic treballant. És una proposta molt gestual, de comicitat física, i amb ella m’agradaria parlar de la feminitat, de què és quelcom femení, i com el pallasso o la pallassa pot jugar amb això, pot trencar-ho i donar-hi voltes. Amb “Bernadette” m’interessa fer un paral·lelisme dels anys 20 amb l’actualitat, pel que fa a quins són els territoris on les dones hem guanyat espai i on no. D’altra banda, estic investigant sobre el llenguatge del pallasso contemporani, el cinema mut, la comèdia física i el ball del charleston.

Quines altres actuacions tens anotades a l’agenda?

El dia 30 d’abril vaig al Buuuf Festival d’Alcoletge, amb “Circ Bingo & Olivia” que faig amb la Companyia Toc Toc Théâtre. És un espectacle de carrer i de pallassos en què juguem amb la disciplina de circ de llançament de ganivets, però en versió pallassa! A l’estiu aniré quinze dies a Art Street, un circuit de carrer que es fa a Tarragona i que organitza la Companyia Passabarret. I al mes d’agost marxaré a França amb l’espectacle “Circ Bingo & Olivia”.

Dimecres va ser el dia internacional de la dona treballadora, i el Circ Cric celebrarà la IV edició del Festival de Pallasses del 6 a l’11 de juny. Quina valoració fas del paper de la dona en el sector del clown?

Jo crec que és essencial i importantíssim. Ha sigut una figura que sempre hi ha sigut però que ha tingut molt poca visibilitat, perquè de grans pallasses n’hi ha hagut al llarg de tota la història. A nivell de visibilitat les pallasses queden més ocultes, ja que hi ha una mica de dificultat social i mediàtica per arribar a ocupar una posició com la que pot tenir qualsevol altre còmic o pallasso. I crec que també té alguna cosa a veure amb els rols socials: el públic accepta amb molta més facilitat que un pallasso faci el ridícul perquè representa una figura masculina que se suposa que té dret a equivocar-se, que pot fer les coses malament i que després vindrà una senyora o una pallassa que ho arreglarà, perquè la dona sempre ha sigut la que ha posat ordre. Les pallasses necessitem ser respectades, i jo crec que la feminitat en el clown és poder exposar que les dones també som imperfectes, que també ens equivoquem i fem tonteries.

Pel que fa al Festival de Pallasses, crec que és una iniciativa que val molt la pena perquè és un punt de trobada, de coneixement i de formació. També estaria molt bé que a tots els festivals de pallassos, en general, hi haguessin més pallasses incorporades. L’ideal seria que no hi hagués la necessitat de fer un festival només de pallasses, sinó que qualsevol festival, com per exemple el de Cornellà, estigués equiparat pel que fa al número de participants en relació al gènere.

Tens algun projecte al cap de cara al futur?

Ara amb Pallassos Sense Fronteres s’està recuperant una iniciativa: abans hi havia projectes que eren nomé de pallasses per a dones, de Pallasses Sense Fronteres. I fa aproximadament un mes vam fer una reunió amb la voluntat de reiniciar aquest projecte, ja que ara a nivell de finançament es pot fer. I és un projecte amb el qual intento estar bastant involucrada perquè m’agradaria molt participar-hi i que tirés endavant. A països com Jordània o Síria, crec que és molt efectiu fer coses de dones i per a dones, perquè facilita molt la comunicació i la obertura. De fet, la resposta de les dones amb les actuacions de Pallassos Sense Fronteres és molt forta. També venen a veure’ns homes, però quan acabem és el col·lectiu femení el que ens abraça i ens agraeix el que hem fet. Perquè volen i necessiten veure allò que a tothom ens passa en la intimitat, veure que una dona pren un paper de lideratge positiu, que juga, que les coses li surten torçades i no passa res, que no és greu. Jo crec que això alleuja molt, i que en determinats contexts encara més.

Vídeos: MARIA BRAGÓS DUCH

Anuncis